Va sortir de casa seva abans que claregés. Havia ja passat un any d’ençà que el va conèixer.
Volia contemplar de nou l’escenari del seu comiat, mirar una vegada més amb ulls llagrimosos el camí pel qual va partir, i enyorar la seva presència.
Caminava apressada per la Rambla Nova de Tarragona. A la seva dreta i esquerra encara seguien presents els vestigis d’una guerra recentment acabada, alguns solars plens de runes i moltes façanes ferides per la metralla.
Recordava aquell dia, quan tres tanquetes van arribar per la carretera de Valls. Cap a la Tabacalera, al costat del pont del Francolí, s’escoltava un fort tiroteig. Tancant els ulls, podia encara escoltar l’estrèpit d’un canó antiaeri que van posicionar prop de casa seva quan disparava tirs rasants fins allà, per sobre de les tanquetes que avançaven ràpides per la carretera de València cap a lluitar contra l’enemic.
Quan els combats es van desplaçar cap al Serrallo, el seu carrer ja estava completament ocupat per un exèrcit de soldats, camions i pertrets, i per molts paisans que imploraven aliments.
Mentre badava caminant entre aquella munió de gent pintoresca va aparèixer ell, un atractiu oficial que viatjava en un cotxe negre conduït per un nen soldat que vestia una guerrera militar completament xopa de sang. Plorós, l’home intentava consolar-lo mentre netejava sense èxit les seves robes amb unes fulles de diari.
Es va compadir de la seva desventura, i els va convidar a pujar a casa seva a rentar-lo bé.
Recordava que en veure’l, un llamp de llum va obnubilar la seva ment, i els seus ulls van quedar cecs uns instants. Havia passat ja un any, però cada vegada que pensava en ell el seu cor s’accelerava i els seus temples li palpitaven.
Abstreta en aquests records, va arribar fins al Passeig de les Palmeres, es va apropar a la barana i va contemplar un mar encara fosc.
Aleshores, uns guàrdies d’assalt havien emplaçat una metralladora en el Fortí de la Reina i disparaven contra els soldats que avançaven pel passeig cap a la carretera de Barcelona. Mentrestant, dues tanquetes entraven en l’estació del ferrocarril i avançaven cap a ells per les vies amb l’objectiu de desallotjar-los.
Ella els havia acompanyat un tros quan marxaven. Anava asseguda amb l’home i del nen en el seu cotxe negre. Parats al mig del passeig, podien sentir xiular les bales que passaven per sobre dels seus caps.
Anava caminant a poc a poc, revivint aquelles sensacions.
En arribar davant les runes del Garatge Panadés es va detenir. Diuen que el va colpir un dels trets amb els quals el creuer Canarias pretenia bombardejar la via fèrria.
La carretera de Barcelona descriu una corba i en suau pendent es perd a la llunyania. Per aquell camí va marxar el cotxe negre, i amb ell aquell home.
Recordava les seves últimes paraules, que l’esperés, que quan acabés la guerra, tornaria.
Va esperar una estona, amb el cor sobresaltat cada vegada que veia apropar-se els fars d’un cotxe. Seria ell que tornava?
A la seva dreta sobre el mar, en el llunyà horitzó, la deessa Aurora anunciava el començament d’un nou dia, i amb la seva Llum esquinçava de mica en mica les Tenebres.
Es va posar a cantar una cançó que li agradava: la Cançó de Solveig.
Pot passar l’hivern i desaparèixer la primavera,
desaparèixer la primavera,
l’estiu també se n’anirà i després l’any sencer.
Però el que sé segur és que tornaràs de nou,
tornaràs una altra vegada
i que com vaig prometre llavors em trobaràs esperant-te,
em trobaràs esperant-te.
Oh oh oh…
Creieu que és possible un amor a primera vista? És possible que una noia vídua, que va perdre el seu marit al front, s’enamori d’un oficial enemic?
Què va veure d’especial aquella noia en aquell home desconegut i misteriós, que viatjava en un cotxe negre conduït per un nen, i del que no coneixia ni el seu nom?
Havia passat ja un any des del comiat, molts mesos d’ençà que va acabar la guerra, i aquell home no havia tornat. Potser havia mort en combat, potser l’havia oblidat.
És evident que sabem el final d’aquesta història, però esperarem que l’Anita us l’expliqui sencera i amb detall. Ens ensenyarà que les guerres entre Humans són terribles, però que fins i tot en els moments més tràgics triomfen els bons sentiments.
